Mares d’òpera

La figura de la mare no abunda en el repertori operístic. Hi ha poques heroïnes que siguin mare, i tampoc hi ha massa mares entre els papers secundaris rellevants.  La mare no té lloc en el triangle clàssic, ja sabeu, tenor que vol seduir la soprano i baríton que intenta impedir-ho… Repasseu les grans heroïnes del repertori, a veure quantes mares trobeu. No són mares, que nosaltres sapiguem: la Comtessa, Susanna, Konstanze, Donna Anna, Donna Elvira, Fiordiligi, Pamina, Leonore, Lucia, Violetta, Gilda, Leonor, Elisabeth, Elsa, Isolda, Brunhilde, Manon, Salomé, Elektra, Mimi, Tosca, Liú, Turandot, Lulú… 

Però no us penseu, haberlas, haylas! Aprofitem el Dia de la Mare per recordar-ne algunes, tot i que ja veureu que -no podia ser d’una altra manera- acostuma a tractar-se de maternitats una mica complicades… això és òpera!!

Mai més seràs filla meva!

Ara que commemorem els 40 anys de la mort d’Alfred Hitchkock, és inevitable recordar les seves mares –Encadenats, Psicosi, Ocells...- quan pensem en la Reina de la Nit. Mozart i Schikaneder ens enganyen d’entrada, presentant-nos una mare que pateix pel segrest de la seva filla. A la seva primera ària convenç Tamino per a emprendre el gran viatge iniciàtic de la salvació de Pamina, presonera del malvat Sarastro… Però després, al segon acte, la Reina de la Nit es treu la careta i ens mostra qui és realment: es presenta davant de Pamina, li entrega una daga i li ordena que assassini Sarastro, el seu pare espiritual… Recordem aquesta segona ària; si en la primera les coloratures tenen la funció retòrica d’enlluernament i seducció, en aquesta segona, la més coneguda, són una representació de l’odi i la venjança: si no el mates, ja no seràs filla meva, i seràs repudiada i abandonada per l’eternitat!! Coloratura di maniera, molt sofisticada i de gran dificultat, al servei d’una Mama que fa por…

Matar els meus fills!

Traïda per les dues persones que més estima -el seu amant Pollione i la seva amiga Adalgisa, Norma decideix, per despit i venjança, sacrificar els seus fills. Són els fills que ha tingut d’amagat amb el romà enemic del seu poble… Però l’òpera no és el teatre ni la tragèdia grega, i si Medea consuma l’assassinat dels seus fills, Norma s’hi repensa i els acaba perdonant –Són els meus fills! L’escena operística no aguantaria tanta crueltat.  Norma és, amb permís de Cio-Cio-San, la gran mare de la història de l’òpera.

Per aquesta escena, Bellini ens regala una plana memorable, una més dins d’aquesta òpera immensa. L’ària es desplega sobre una melodia meravellosa, en estil cantabile spianato: frase ampla i poc ornamentada, que va agradar tant a Chopin, amic de Bellini, que en va fer una versió per a piano, l’estudi núm. 7 op. 25.

El cantabile comença a 4:37:

La maternitat de Norma marca també una altre gran moment de l’obra, ni més ni menys que el final: per sorpresa i consternació de tothom, Norma, la summa sacerdotessa, confessa que s’ha saltat tots els seus vots i és amant d’un romà! Havent realitzat el característic gest del sacrifici -hagués pogut condemnar Adalgisa, però es condemna ella mateixa-, en el moment de morir recorda els seus fills. Li diu a Pollione, condemnat amb ella: I els nostres fills? I aleshores es gira cap al seu pare, Oroveso, cap dels sacerdots gals, que incrèdul li segueix demanant si és culpable: Sí, més enllà de tota humana idea, respon Norma. I aleshores, sense donar-li temps de pair-ho, li diu, a cau d’orella: sóc mare. I li demana que aculli els seus néts i els posi a resguard dels bàrbars. Incapaç de reaccionar, Oroveso respon maquinalment: No, mai! Vés, deixa’m!  I aquí és quan Bellini intervé, regalant-nos una darrera i sublim melodia: amb ella Norma deixa de ser sacerdotessa sacrílega per tornar a ser, per uns instants, filla i mare: no els converteixis en víctima del meu error fatal. L’escena culmina en un magnífic concertat, en el que Oroveso acaba claudicant, mentre el cor ens fa saber que plora… reconciliació extàtica de filla i pare… però només per salvar els fills… Un cop aconseguit l’objectiu, Norma i Pollione corren cap a la pira, entre els crits dels gals assedegats de sang.

Un petó de ma Mare?

Fins i tot des de la llunyania la meva mare em protegeix, i aquest petó que m’envia salva el seu fill i l’allibera de tot perill. Així s’expressa Don José quan Micaëla, germana adoptiva destinada a casar-se algun dia amb ell, li fa arribar un missatge de la seva mare, que li diu que somia amb ell nit dia, que l’espera i el perdona, i li envia… un petó. Un petó de ma mare? -clama el vehement Don José emocionat. Un petó pel seu fill!  –respon la virginal i obedient Micaëla, fent-li el petó de part de sa mare -un petó cast, diu el llibret. I aquí Bizet engega el meravellós duet Ma mère, je la vois… Els records d’infantesa, la llar, la família… tot torna a la memòria d’aquest home violent, que va haver de fugir de la seva terra natal -Navarra- i fer-se soldat per canviar de vida… Ara estava a punt de sucumbir a la temptació d’un dimoni pervers -Carmen-, però Micaëla, portadora del bes de la mare, l’ha salvat in extremis… Però per poc temps: a l’orquestra,  el tema del destí ressona sinistre mentre ell s’adona del perill que corria… Micaëla és un personatge genialment inventat per Bizet i els seus llibretistes, a la novel·la de Merimée no existia. És el contrapunt de Carmen, soprano lírica de veu i caràcter angelicals. Com a mostra aquesta magnífica relíquia, amb John Vickers i la gran Mirella Freni… El so està una mica desfassat de la imatge al principi, i després es va arreglant una mica:

 

Doncs bé, si us venen al cap més mares d’òpera, ja ho sabeu, només les heu de proposar… Fins aviat, cuideu-vos molt, i felicitats a totes les mares!!